#3 - IES Baldiri Guilera

Per: Georgina Gamundí i Magdalena Luís
Amb: Rosa Gelabert i l'Albert
A: El Prat del Llobregat



Després dels testimonis d'aquests alumnes i dels dos professors que componen el Departament de Visual i Plàstica del Baldiri Guilera (na Rosa Gelabert i l’Albert), es pot observar que tenen punts de vista molt semblants pel que fa a la manera d'entendre el concepte de Dibuix, però que esdevenen completament contraposats a l'hora d'integrar-ho dins l'aula. Mentre que pels docents, amb respectives formes d'involucrar-se i d'entendre l'educació, la concepció de la matèria s’entén com una forma d'expressió i un llenguatge més, per la majoria dels nens entrevistats aquesta assignatura manca de sentit, definint-la concretament com una matèria més i sense necessitat aparent d'implicació per obtenir el graduat escolar. 

La clara situació de menyspreu en l'àrea de les arts, igual que en la totalitat de l'ensenyament artístic en aquest país, és una realitat diària del centre, de la mateixa manera que és una preocupació latent pels professors que li donen veu. Amagant sota la Visual i Plàstica la concepció d’una assignatura “maria” (juntament amb Música i Educació Física) és més que evident que l’educació artística no rep el respecte d’altres disciplines i a més a més menyspreada sistemàticament des del nostre punt de vista per una desvaloració de l'art des de la pròpia societat. 

L’assignatura de Visual i Plàstica és limitada a una hora setmanal de classe (3er d'ESO) o en el millor dels casos a dues (a 2on i 4rt d'ESO). El problema s'agreuja a l’haver de fer front a grups-classe d'uns 30 alumnes, dificultant la capacitat del docent de poder arribar a conèixer i controlar el funcionament del seu grup (mai hi ha a aquestes hores desdoblaments, grups partits o mediadors). Evidentment l'atenció a la diversitat esdevé un repte si a més s'hi afegeix tota la problemàtica de conducta existent al institut on un sol docent per aula no pot donar l'abast. Tot plegat manifesta que en aquesta assignatura es faci complicat el fet d'ensenyar allò que hom jutja per “dibuix” (entès aquí més aviat de la manera tradicional on resta poc espai pel descobriment, la reflexió i l’anàlisi). 

Dins l'aula també trobem certs alumnes que tenen facilitat, “el do” pel dibuix com a habilitat, allò realment essencial a considerar i valorar per l'aprenentatge n'és la voluntat pròpia i així com la capacitat d'autosuperació. Desgraciadament, aquesta aptitud no és una particularitat molt corrent en un centre de tan alt nivell d'absentisme i desmotivació, i on majoritàriament a les optatives ofertes pel departament de Visual i Plàstica els matriculats en majoria són nois que no tenen interès i que escullen la modalitat artística com la opció “segura” per acabar l'educació secundària obligatòria. Tristament, el Batxillerat d'Arts Escèniques tampoc queda absent a tal consideració, entenent que el terme artístic atreu a molta gent que ho vincula a senzill

Atès que les assignatures semblen oferir en un principi, una tranversalitat prou àmplia pel que fa als continguts i als temes respecte al currículum, també es poden vincular fàcilment a altres matèries. En aquest centre es valora la interdisciplinarietat, però per contra no es promou. 

La visió que és té del currículum de Visual i Plàstica tampoc és gaire encoratjadora, qualificant-lo d'utòpic i extens respecte a la temporalitat establerta. S'opina que també resta una mica desfasat respecte l'alumnat d'avui en dia, i que tan sols és abastable de manera molt superficial si es pretén complir al peu de la lletra. Ara bé, cal dir que la lectura que se'n dóna es limita únicament a una metodologia bassada en la repetició d'unes habilitats tècniques. D'aquesta manera s'aclareix el fet de que els nens identifiquin aquest espai com a temps de lleure o esbarjo, centrat únicament en la realització d'artefactes “bonics” però llunyans a la seva pròpia realitat. 

Ara bé, atenint-se a les característiques dels grup-classe i de la diversitat existent (sobretot de nivells, de procedència i d'interessos) és lloable el seguiment individual del grup que en fa na Rosa Gelabert. La seva estratègia envers a l'atenció de la diversitat esdevé molts cops resolta quan durant la fase de treball autònom dedica una atenció individual (4-5 minuts) a tots i cada un dels alumnes, adequant particularment les mesures concretes que cada persona ha de seguir per a realitzar la seva pròpia activitat. Per contra, l'Albert, tot i ser tutor d'un grup de 4rt d'ESO, es podria emmarcar dins el rol de docent buròcrata (jeràrquic, llunyà i compromès amb els interessos corporatius) que entén les classes com a un mer tràmit o una obligació, sense establir cap tipus de lligam, relació o atenció personalitzada ni amb l'alumnat ni amb les respectives famílies. 

Ambdós docents coincideixen que els exàmens no tenen cabuda en aquestes matèries “tan pràctiques”. L'activitat d'avaluació esdevé tot aquell treball de classe fet pels alumnes (limitat a l'execució d'exercicis realitzats de forma metòdica i mecànica per a lliurar-los tres o quatre sessions més endavant) que es valora segons la seva adequació a l'enunciat amb una clara dicotomia entre la expressivitat i el procés d'execució. Majoritàriament, la nota obtinguda va relacionada amb la pulcritud, la similitud a l'exemple donat per a treballar i en l'èmfasi d'un punt d'originalitat personal

Això contrasta clarament amb el que s’empra a la consideració dels exàmens de cara a la Selectivitat, on les proves PAU es qualifiquen de necessàries i útils, veient-les com a una mesura única que assegura per una banda l'assoliment d'un nivell “estàndard” i per l'altra la implicació real de l'alumnat en el procés d'aprenentatge, ja sigui pel fet de ser una prova externa al centre, com per conjugar-hi moltes il·lusions de futur. 

Finalment esmentar que ambdós professors estan poc familiaritzats amb les noves tecnologies (TIC), afirmen el caràcter essencial de les mateixes. Per contra, tot i que el centre Baldiri Guilera disposa de prou recursos materials relacionats, l'ús de les TIC es limita només a algunes presentacions de tipus Power-point... una gran contradicció provocada per la falta de formació del cos docent en les TIC.