Amb: Tomàs Bel i Joan Vila-Puig
A: Nou Barris, Barcelona
Certament quan ens enfrontem a l’educació artística-dibuix emmarcada en una Escola d’Arts no podem aplicar els mateixos patrons que a l’Educació Secundària Obligatòria. Tant el Tomàs Bel com el Joan Vila-Puig ho saben i, amb més de 20 anys d’experiència en el centre Deià, ara especialitzat exclusivament a estudis superiors en disseny d’interiors, han pogut desenvolupar una visió força particular de l’ensenyament.
Els interins de l’escola Deià tenen molt clar que dibuixar és veure, és rastre, acte. Ensenyar a dibuixar és “educar la mirada”. El practicant, en canvi, té molt clar que més enllà de tot el dibuix és una eina. És útil aprendre a dibuixar, necessari i mandatori. L’aprendre és un procés continuat en el temps, fruit d’un esforç i d’una dedicació. En les declaracions dels alumnes trobem una tendència a considerar el dibuix i l'educació artística per separat però com a mitjà de comprenssió i d'expressió del que els envolta. Coincideixen també a indicar que les arts són introduides tard i de manera incorrecta a la educació.
Repudiem doncs en aquest sentit el terme del “do”, del “talent”. En general tenim la impressió de que, si bé hi pot haver una predisposició millor o pitjor, més habilitat o menys, el talent es fa, es construeix. Tothom pot instuir-se, tothom pot dibuixar. No hi ha obres bones ni dolentes sinó maneres de fer i resultats distints. Què s’ha d’aprendre doncs? A mirar, es respon amb rotunditat. A interpretar, a sentir a través de l’activitat artística. A comprendre l’entorn.
Repudiem doncs en aquest sentit el terme del “do”, del “talent”. En general tenim la impressió de que, si bé hi pot haver una predisposició millor o pitjor, més habilitat o menys, el talent es fa, es construeix. Tothom pot instuir-se, tothom pot dibuixar. No hi ha obres bones ni dolentes sinó maneres de fer i resultats distints. Què s’ha d’aprendre doncs? A mirar, es respon amb rotunditat. A interpretar, a sentir a través de l’activitat artística. A comprendre l’entorn.
És en el terme de l’avaluació on es poden trobar més peculiaritats respecte a la concepció d’aquest centre. Resulta especialment interessant el punt de vista de l’Escola Deià al plantejar la via de l’avaluació mitjançant el contrast intersubjectiu, això és, arribar a establir una valoració numèrica d’un treball basant-se en la contraposició d’opinions en grup. Els companys avaluen la feina de l’individu i sentencien. Externament, aquest sistema aparentment tant just no deixa de poder tenir un doble raser: si en un grup els membres estan cohesionats, és probable que totes les notes siguin bones o que certament s’estableixi un diàleg per arribar a una sentència justa. En un grup mal avingut, en canvi, aquest sistema certament pot obrir la porta a qualificar “en contra”, encara que tècnicament estem treballant amb persones adultes i intel·lectualment conformades. En tot cas, el professorat té l’última paraula a l’hora d’atorgar els resultats: en la seva mà està avaluar aquestes situacions i compensar-les d’alguna manera a partir de la seva experiència i diplomàcia.
Es pot avaluar doncs la creativitat? Tots tres coincideixen afirmativament, però amb les seves reticències. “Difícil, però no impossible”. Moltes vegades el que acaba per valorar-se més és la entrega a la feina, la voluntat i l’actitud vers la matèria. Malgrat això, els exàmens són acceptats de forma general com un mètode vàlid de qualificació encara que no de forma exclusiva. Vila-Puig deixa molt clara la seva postura davant la validesa o no d’aquest sistema en afirmar que “qui va contra els exàmens, va contra l’escola”. Ell els usa habitualment, encara que relacionats no tant amb la creativitat sinó amb l’assoliment d’uns coneixements instrumentals (històrics, pràctics). La selectivitat és un fenomen llunyà pel qual no s’ha de preparar ningú en aquest entorn. Encara així, els sentiments hi són contraris: “quin sentit té sentenciar un alumne en un sol examen quan potencialment podria ser un diamant en brut?”, semblem lamentar-se els entrevistats en algun moment.
En la relació amb l’alumnat cal destacar la postura de Tomàs, pedagògic, en postular la relació horitzontal amb els seus alumnes a on el professor es troba al mateix nivell de comunicació, que els propis estudiants. Aquest tipus de relació, que possiblement seria difícil d’aplicar a un IES, sembla funcionar bastant bé a una Escola d’Art. I és que quan pensem en que els alumnes més joves tenen més de 18 anys ens n’adonem que potser no és estrictament necessari tractar-los com nens... la majoria de vegades. I es que, a pesar de l’escrit, l’autoritat del professor mai no s’esvaeix en les aules. Els alumnes tenen clar qui mana, qui els avalua en última instància.
El docent ha de ser un acompanyant, un descobridor de nous camins i coneixements en un viatge. Ha de posar a les mans dels seus alumnes eines que, com el dibuix, els permetin arribar als seus objectius professionals. És precisament en aquesta línia de la utilitat a on també es lamenten del camí que estan prenent les ensenyances d’art assimilant-se a la resta d’estudis “reglats”, regides per uns resultats físics, numèrics, quantificables. Retornem a la qüestió de si es pot avaluar la creativitat emperò, amb quin objectiu? És un Cicle Formatiu de Grau Superior, estudi professionalitzador, creador de tècnics, un terreny pantanós. Com s’avalua un bon professional? Acabem sempre deixant-nos emportar per la subjectivitat? És lícita en aquests casos?
Hi ha un acord general en les adaptacions de nivell però en la justa mesura. Els continguts s’han d’adaptar a la realitat diversa, però no menyscabar-se. Aquesta és una situació difícil quan ens trobem en assignatures de taller (com és el cas) a on amb el que s’acaba fent és amb l’aprenentatge d’eines i la inclusió de la intuïció en feines mecàniques. Si els alumnes que no tenen el nivell mig s’endarrereixen en les entregues... què es fa llavors? En general se’ls deixa fer, entregar més tard. Si estem en uns estudis que formen en un ofici, què passarà el dia demà quan s’hagin de respectar uns plaços d’entrega? Les assignatures dels docents entrevistats adoleixen greument d’aquest problema. Són matèries “menors”, enclavades en un departament d’expressió, (artístic) que s’ha d’enfrontar a un departament de projectes (seriós, formal) que aglomera les assignatures més dures i ben valorades. Els tallers volumètrics, maquetes i demés són relegats al fons de les prioritats dels alumnes no tant per falta d’interès sinó per falta de temps per dedicar-s’hi.
Per a què serveixen els currículums? Per molestar o per ser “oficials”. Els mestres de la Deià es mostren reticents a les convencions educatives dintre d’un centre singular. En aquest sentit s’ho poden permetre, ja que els graus que imparteixen no disposen de currículums dictats per la generalitat. Positiu, negatiu? Si no hi ha uns paràmetres establerts queda tot en mans d’un professor que, a l’hora d’establir uns continguts, hauria de ser conscient de la seva responsabilitat, dels seus coneixements i de les seves limitacions. Una feina que no tots els professionals de l’ensenyança estan en condicions de fer, ja sigui per falta de motivació, formació o reciclatge.
No coincideixen plenament en el destí dels ensenyaments artístics, però en tots hi trobem una pàtina de melancolia, de negror. L’un li veu un futur difícil en un entorn que tanca les portes a la creativitat, l’altre veu llum al final del túnel dient que només el present és fumut. Tots coincideixen a dir que les Arts estan poc valorades i algun a dir que primordialment pels mateixos artistes. Els propis membres de la branca cuidem poc el nostre entorn? Ens ha portat la Postmodernitat a aquí o és aquest fenomen multidisciplinar el que ens traurà del pou? Potser ha arribat l’hora en que canviem d’una vegada la idea de les arts com un ofici més i passem a considerar-les com a part de tots els oficis. Com es traspua en cert punt, les escoles d’avui en dia no estan preparades per la multidisciplinarietat. Les prepararem els nous docents per aquesta realitat o repetirem punt per punt tot el que ens han ensenyat?